Sense tu

Últimament he escoltat prous amics que comparteixen la crisi de l'estar sol. Sense parella, vull dir. No sé per on començar...
Ho escric per veure si aprenem a ser més pràctics. I conste que sóc una defensora acèrrima de l'amor.
"Muchas personas buscan pareja como medio para resolver sus problemas. Creen que una relación íntima los va a curar de sus angustias, de su aburrimiento, de su falta de sentido. Esperan que una pareja llene sus huecos. Eligen una pareja con estas espectativas, y terminan inevitablemente odiando a la persona que no le da lo que ella esperaba.
El consejo es: resolver tu vida sin esperar que nadie lo haga por ti.
[...]
La pareja es el encuentro, no la salvación:
yo contigo
tu conmigo
yo conmigo
tu contigo
nosotros con el mundo
[...]
La relación es suma. Por eso vale la PENA (el sufrimiento que provoca). Es valioso porque cuando lo atravesamos ya no somos los mismos. Hemos crecido, somos más conscientes, más plenos.
[...]
El enamoramiento es una locura gratuita y casi inevitable, técnicamente un cuadro de confusión delirante con exaltación maníaca.
Amar implica esfuerzo y conocimiento, un proyecto en común. Es menos pasional y más profundo.
[...]"

Per favor, els que estigueu mal, quedeu-se amb la primera part. Trobe molt important que no ens sentim amb aquesta necessitat. Per supost que és dificil, i més per a qui es defineix com a animal de parella. A tots ens agrada que ens "cuiden", però hauríem de saber fer-ho més nosaltres mateixos. Perquè sinò ja tenim un pretext per estar amb qualsevol persona. I és un poc trist, no?

Cal tenir en compte la natura de l'ésser humà de desitjar sempre el que no té. Qui té parella vol la llibertat de qui està sol. Qui està sol vol la companyia de qui té parella. Qui no té fills voldria veure creixer la seua família. Qui té fills vol la pau i independència de qui no els té. Etc.

Estar sol et permet moltes coses bones. Entre les millors, el fet de no tenir que donar explicació a ningú del que fas, organitzar el teu temps exclussivament com tu vols (dins del possible, clar) o la possibilitat de dedicar-lo a qui (o el que) tu vulgues.

No ens deixem vénçer per la propaganda (de la qual ja vaig parlar en SanValentín). Sempre ens ven alguna cosa millor, alguna cosa nova, alguna cosa que no tenim. Ens distreu, ens confon i ens fa pensar que el que tenim no és bó.

No al : SIN TÍ NO SOY NADA!!!!!!! Perquè sense tu ho sóc tot. SÓC JO. I res més.

PD: És una etapa més. Sent posar-me pesada amb açò, però insistisc. Em sent atacada, cada dia. I crec que parle en nom de molts. Només tracte d'eliminar aqueixa conducta tan autodestructiva que tenim, potser demà diga coses diferents. Pero de moment als que estem sols: l'individualisme és una opció fàcil i cómoda. Disfruteu-la i no patiu, la predreu...