Déjate querer...

Mujer, mujer. És extrany creixer sense una bona definició del que ets. Resulta confús que hages de ser dura i sensible, eficient i submissa, comprensiva, emprenedora, carinyosa, dolça, competent físicament, saludable, amable...El feminisme canvia, les modes canvien, però la dona sempre és esclava d'unes o d'altres coses (afegides a les que ja som tots per viure en societat). O si potser, de moltes alhora.

Una companya em diu que les dones que es maquillen els ulls són idiotes inconscients. Un company em diu sempre que no me'ls pinte que faig cara de cansada. Si vaig amb ulleres sóc, a més, una "gafuda desgarbada". Tampoc sé ballar com la majoria de dones, no tinc eixa gràcia innata del moviment harmonic. Sóc un poc desordenada. Em costa creixer professionalment. I m'agrada l'escatologia, què voleu que vos diga!

Al caos d'aquesta no-definició del que hem de ser, podem optar per la llibertat i la improvisació de ser cadascuna eternament diferent d'altra sense ser menys dona per això. I sempre estarem fent-ho bé a mitjes.