Camuflatge

Total, que al Superman no el reconeixen mai perquè està camuflat amb unes ulleres, i clar, ningú se n'adona del que hi ha darrere.

I ara Pau faria alguna broma amb el meu resentiment cap a la mala imatge de les ulleres.

Val, ja estàn les fotos del meu aniversari. En aquestes si que estic en totes totes, però és que és l'unic enllaç que tinc. Semble que s'envia un enllaç a cadascuna de les persones amb només les fotos en les que surt. Ací el pose.

Jet Lag

Després d'un descanset i un que altre viatge, tant a l'espai com personal, ací estic. He fet milers de fotos, m'he emancipat (mai se sap si és definitiu o què), he sigut festera de Montesa, he complit anys i rebut la meva primera festa sorpresa, i he treballat, entre d'altres coses fent el que hi ha a la foto.

Dels resultats del viatge tinc...una casa (val, una habitació) sense internet, espere que per temps limitadíssim. He d'admetre que me'n puje per les parets sense tenir-lo. I que trobe a faltar fer voltios pels vostres blogs i escriure i que ens parlem i tal...
Tinc que aprendre a ser justa amb els demés i a respectar el meu propi espai que viole sovint. I aprendre a identificar quan la falsetat d'algunes conductes em pot influir malament.(Sempre pensava que els falsos eren encantadors a la cara, i que al final el que tens a la cara es tot el que rebs, així que collonut!)

I reafirmar que m'ho pase molt millor quedant tots a una casa, que sortint de super-disco-fashion.

I comentar que m'ho he passat molt molt bé amb els montesins, i els amics d'ací ultimament! Bienn!!! No oblideu fer una visita a la galeria de fotos de Miquel!! Encara que..coleguito, t'has lluit eliminant-me de totes les fotos...o és que directament no em treus en cap!! ñaaa

...

I què sabré jo!! No sé que fer amb vostés, estimats lectorets. Absentar-me tampoc és del tot just. O sí.
Es divendres, 23:15. Són vacances. I díes de reunió familiar. No estic ni amb els amics, ni amb els germans. Ni amb ningú.
Tampoc estic a ma casa. Un lloc familiar.
No em trobe del tot bé. Tinc un joquesé que què sé jo! I tot el que escolte són unes rialles de fons i els trons. Ditxosos trons i plutjetes, que ens tenen així ja setmanes i setmanes.

I rumiant.
L'entramat d'una vida, tan complexe i fràgil. Tot és mentida (o massa vertader). Unes mentides les creiem, i altres sabent-les incertes decidim negar-les.
I finalment ets buit. I poca cosa té sentit. De què et val fer coses per sentir-te buit? De què val tenir una casa, un treball, o esforçar-te per acabar uns estudis? Si al final ets buit, i les rialles sols s'escolten a través d'una paret.

No vaig triar l'art, perquè és un món molt subjectiu i dur. No vaig triar els nombres, perquè m'esgoten i em confonen. Tampoc les lletres, perquè com veieu, no se'm dona gaire bé. Vaig triar la gent com a motiu per fer les coses. I la gent em resulta afilada i punxeguda. Desconcertant.
Què pasa quan et sents tan sol, i saps que poc es pot fer? Quan et sents així, i has de fer com que no pasa res. I quan saber que estant així no vas a millorar res.

I ara què?

Doncs que ja ho tenim. Evidentment avuí tinc un dia trist. Altre.