Tout va bien

No necessite més que la diminuta ranura dels ulls quan m'estic rient per adonar-me de quant m'agrada la tranquilitat que m'ofereix la meua meravellosa monotonia.

Infermeria 2004-2007

Qué poquet ens queda xiques!!!
Ací un vídeo del soparet de l'únic dijous del curs que hem pogut fer el ganso. La qualitat és realment roïn. És el que pasa quan els medis són "cutre-caseros".


La llàstima és que s'acabe...però alhora quina alegria!

PD: Ojo a la música típica de vídeo de comunió xD

3,2,1...cerdo!!

All you need is...

Assertivitat no és simpatia. Crec que puc ser extremadament empàtica amb els desconeguts. Fins punts ridiculs, ja que després m'adone que he comprés com ha pensat una persona amb la qual no estic gens d'acord, i probablement, li he donat tota la raó. Assertivitat tampoc es empatia, per tant. Ni valentia tampoc, acceptar sempre el que altres diuen per tal de no enfrontar-te amb algú desconegut, que mai saps per on surtirà...no és valent. No sóc valenta. Però note que la gent amb la qual tracte es sent a gust amb açò. Realment a cap de les dues parts ens interesa el que pensem de veres. Sovint és més fàcil i cómode deixar fluir les coses que no són molt importants.
Assertivitat tampoc és el que fa House. No és ser antipàtic i desagradable amb la resta. No és ser sincer. Ni ser sincer és ser honrat i bó. Moltes voltes és una justificació per ferir algú.
Assertivitat és saber adequar, probablement, l'amabilitat i cordialitat amb el manteniment de postures ferms, d'idees arrelades i que no estem disposats a vendre. Saber dir que no sense patir per l'altre. Saber on comencen els límits, saber respectar les postures ferms d'altres i poder-les escoltar obertament sense admetre-les com pròpies.

Assertivitat és el que jo necessite per coordinar ma vida i les meves titelletes.

Ni la butxaca ens va a salvar

Una vegada més, estem en febrer i demostrant la realitat de l'escalfament global. No cal dir massa, ni convèncer a ningú de coses tan evidents. La setmana passada va caure pedregà i es va gelar el terra. Aquesta setmana tots els dies arribem al 24º.
Ja no hi ha tornada enrere. Jo dubte que es puga fer res. Hem creat el temut monstre. L'individualisme, el conformisme, l'egoisme, l'ignorància i la preocupació única per les coses que atanyen a la nostra directa vida diària de manera més o menys immediata, tot allò que està tan arrelat en les nostres ments que sembla impossible desfer-se'n. Sembla impossible tinguent una mínima preocupació per l'entorn, de manera que sense tenir-la...res a fer.

Ni desendollades ridícules, ni hòsties.

4 de Febrer

Ssssshhh!!!

I per què dir res, si realment a ningú li importa. És cert, tot és relativament irrelevant. Sempre pots dir què has dinat, què has fet avuí. Què et ronda pel cap, si és que et ronda una cosa en concret i no milers alhora, si tens temps per reflexionar del que realment importa, i no només pensar en què estàs fent, en fer-ho bé...La divisió en actuacions menudes per arribar a un objectiu més global fa que semble que res té sentit si no arribes a aquest.

Pots contar alguna cosa que semble bonica, altra que siga emocionant, altra terrorífica, una divertida o irònica. I la majoria seràn un comentari més que cau al buit. Que són escoltats i als quals tindràs com a resposta un: ahà.

En aquestes situacions hi ha dues alternatives que, com a mínim seràn simpàtiques. Una és mentir. Dir-ne alguna ben grossa i que canvie un "ahà" per un "oooh!!" o un "juajuajua", com a molt.
L'altra es callar.

És el motiu pel qual faig molts posts només amb imatges.

PD: "No hables si lo que vas a decir no es más bonito que el silencio"