"Sexo, droga y Rock'n'roll" substiuit per Herpes, talco y tecno pop (ara més evolucionat, doncs la cançó és majoreta).
Des de el macrobotellón que demostrà què és l'únic que ens mou al jovent espanyol...què dir? Bé, ací ha sorgit una alternativa un poc més subtil i probablement eficaç.
Després estàn els listos de torn que organitzen una megaorgia, on pensen que pillaràn (sense adonar-se'n que a) només aniran tios b) si van ties, seran fàcilment confonibles amb ells, o tan lletjes que més els valdria ser homes).
A mí és que el plan ja em deixa sense paraula. Aquesta gent pensa en moure's per algo que no siga alcohol o sexe (el que ells anomenaran així)??? Ja no sé... Quin d'aquestos elements serà el futur president?? Heu pensat que hem de substituir les altres generacions?? Quina por!!!
Bé, que compten amb mí amb allò de no consumir copes en garitos entre el 6 i el 8. Això segur que els pica i fan algo. No em serà dificil, podria contar les copes que prenc enlloc en mesos amb els dits d'una mà.
PD: Sé que em contradic recolzant aquesta estupidesa. Però llevat que la gent és estúpida, les copes són cares. I si no ho fóren ens podríem evitar molestar el veinat beguent al carrer. (Mentida, en realitat és un problema arraigadíssim de civisme.) PPD: Confonibles?? M'ho hauré inventat!!? ;P
He notat la influència del tal Jorge Bucay en algunes persones, que deuen haver-lo llegit. Per frases literals i idees expresades tal qual.
M'he tret les extensions i he anat llevant uno a uno els pegotes de silicona...quin mal!
He anat a la concentració antifeixista de Tarongers, entre altres coses a assabentar-me'n bé de perquè estava allí. (I conversa divertida.)
He pensat: -La mestra de nutrició diu coses com: "posar a caldo a nosequí"...i penses en nosequí a remulla... -"Culinario" és el mateix que "anal"? -I "pudiente", ve de "pudor"? -Les classes de dues hores fan odiar al mestre més genial. -Arriba primavera i les xiques tenen la necessitat d'exhibir-se i els xics d'observar. -Necessite els emoticonos al blog per poder escriure:
I (L) CERDO!!!!
PD: Açò últim ha vingut de la sorpresa que em suposa que de les religions majoritàries només els cristians en menjen!!! Com poden renunciar??? Eixe animal no te desperdici!! Del morret a la pateta!!!!;o)
Últimament he escoltat prous amics que comparteixen la crisi de l'estar sol. Sense parella, vull dir. No sé per on començar... Ho escric per veure si aprenem a ser més pràctics. I conste que sóc una defensora acèrrima de l'amor. "Muchas personas buscan pareja como medio para resolver sus problemas. Creen que una relación íntima los va a curar de sus angustias, de su aburrimiento, de su falta de sentido. Esperan que una pareja llene sus huecos. Eligen una pareja con estas espectativas, y terminan inevitablemente odiando a la persona que no le da lo que ella esperaba. El consejo es: resolver tu vida sin esperar que nadie lo haga por ti. [...] La pareja es el encuentro, no la salvación: yo contigo tu conmigo yo conmigo tu contigo nosotros con el mundo [...] La relación es suma. Por eso vale la PENA (el sufrimiento que provoca). Es valioso porque cuando lo atravesamos ya no somos los mismos. Hemos crecido, somos más conscientes, más plenos. [...] El enamoramiento es una locura gratuita y casi inevitable, técnicamente un cuadro de confusión delirante con exaltación maníaca. Amar implica esfuerzo y conocimiento, un proyecto en común. Es menos pasional y más profundo. [...]"
Per favor, els que estigueu mal, quedeu-se amb la primera part. Trobe molt important que no ens sentim amb aquesta necessitat. Per supost que és dificil, i més per a qui es defineix com a animal de parella. A tots ens agrada que ens "cuiden", però hauríem de saber fer-ho més nosaltres mateixos. Perquè sinò ja tenim un pretext per estar amb qualsevol persona. I és un poc trist, no?
Cal tenir en compte la natura de l'ésser humà de desitjar sempre el que no té. Qui té parella vol la llibertat de qui està sol. Qui està sol vol la companyia de qui té parella. Qui no té fills voldria veure creixer la seua família. Qui té fills vol la pau i independència de qui no els té. Etc.
Estar sol et permet moltes coses bones. Entre les millors, el fet de no tenir que donar explicació a ningú del que fas, organitzar el teu temps exclussivament com tu vols (dins del possible, clar) o la possibilitat de dedicar-lo a qui (o el que) tu vulgues.
No ens deixem vénçer per la propaganda (de la qual ja vaig parlar en SanValentín). Sempre ens ven alguna cosa millor, alguna cosa nova, alguna cosa que no tenim. Ens distreu, ens confon i ens fa pensar que el que tenim no és bó.
No al : SIN TÍ NO SOY NADA!!!!!!! Perquè sense tu ho sóc tot. SÓC JO. I res més.
PD: És una etapa més. Sent posar-me pesada amb açò, però insistisc. Em sent atacada, cada dia. I crec que parle en nom de molts. Només tracte d'eliminar aqueixa conducta tan autodestructiva que tenim, potser demà diga coses diferents. Pero de moment als que estem sols: l'individualisme és una opció fàcil i cómoda. Disfruteu-la i no patiu, la predreu...
[...]Camine tranquilament, ja falta poc. Ón hauré posat aquesta volta les claus? Almenys porten la cordeta i no em costen de trobar. Trie la clau i la col·loque a la mà de forma que quan estiga a la porta puga introduir-la immediatament. Obric la pesada porta i l'espente amb el muscle dret. Premc el botó de l'ascensor. Tarda un poc, és vell. Comprove que la bústia està buida mentre espere. Ja està ací. Puje sola pensant en qui hi haurà...7 pisos. Estic dalt. Ja he tornat a guardar les claus! Les trec, torne a obrir i les deixe al moble de l'entrada. "Holaaa!!" (Silenci). Deixe la jaqueta i la bossa damunt el llit, vaig encenent l'ordinador i entre a llavar-me les mans i saludar a qui no m'ha sentit. [...]
El pitjor és que l'argument és vàlid. O proven els fàrmacs o estem perduts. La indústria farmacèutica està per tractar malaltíes, sí. Però sobreviu i s'enriqueix de la desgràcia humana, i sense ella desapareixeria. No interesa que desaparega la malaltia, interesa que hi haja però siga tractable. Ella no existiria sense la malaltia, ni nosaltres sense ella. Bon conflicte personal per qui treballa amb (o de, segons es mire) gent malalta. Com a mínim em reafirme una volta més de l'encertada decisió de no estudiar farmàcia.
Uns dies de no parar. No ha estat gens malament. És qüestió d'organitzar-se per pillar el millor i fugir del pitjor. La cosa ha estat més o menys així. Començem anant al concert de Celtas Cortos i Loquillo i trogloditas les tres mones. Genial, fou molt divertit, llevant de l'incident de perdre tot el rato als amics. Al final vaig desistir amb Vicent i cia. Hi havia massa gent per creuar-ho tot. I també estaven per ahí els compis del Telepi!!! Una molt bona manera d'escomençar les falles. Un altre dia, a la berbena del Carmen. Amb bona companyia, sí señor. I estaven també la gent del Vives!!! I molta més!!! I ara toca parlar del dia de les disfresses!!!! El tema, els anuncis! Les disfresses genials: la revolusión de los xikiprecios. Ací tenim al Gigante Verde (i tan verd) amb una de Busco a Jacks. Sense faltar els meravellosos formatgets de Babybel, o els de l'anunci de..."hazte asi". Més bona companyia.
Bastant gent de fora, encantada de conéixer a un en especial: Shah! Una persona important només per ser qui és (el del mocador en el cap, que ja ha eixit en altres fotos). Castellets bonics, nanos petarderos pesadíssims...etc, etc, etc.
I entretant, la vergonya de vore que els joves espanyols només ens moguem per açò, quan a França ells mateixos donen plaços al govern per decidir sobre els seus contractes!! És fortet açò. Visca els espanyols!
Uns bons díes, amb unes no massa bones fotos en qualitat, perquè en quantitat...bfff!!!!
PD: A vore qui torna ara a alçar-se a les 7... :oS
Qui em coneix de temps enrere sap de sobra el que vaig a contar. I ho vaig a contar perquè trobe que fer-ho pot tenir una funció social. Sóc dels que pensa (com ja he escrit) que quan contes una cosa a algú pots provocar una resposta en cadena. Resulta que sóc una persona aficionada a conéixer nous grups de gent. De vegades ho faig de manera involuntària, però no em costa gens. L'observació de la que parle ve de l'entrada d'una xica a un grup mixte amb xics i xiques. Xiques i xics aborrits els uns dels altres, bons amics des de prou de temps. L'entrada de la nova xica provoca una gran inquietut a les xiques, que senten que han de competir amb ella per no perdre l'atenció dels seus xics. Normalment (i estic generalitzant) qui donarà la benvinguda seran els xics, i qui probablement acollirá (possiblement amb segones intencions o no). Aquesta resposta per part de les xiques, no només resulta ridícula objectivament, sinò que a més és contraproduent per elles, ja que açò provoca un distanciament sense motiu del grup. Si el grup és només de xics, no hi ha cap problema en l'entrada d'un nou membre (masculí o femení). Si és només de xiques poden pasar les dues coses, segons si les mentalitats de les components són més o menys obertes.
Personalment no és una cosa que em lleve el son. Però trobe que a voltes ens fem les coses difícils els uns als altres sense cap motiu. Per si no tenim prous problemes amb les persones de l'altre sexe, damunt entre nosaltres...unes rivalitats prou tontes. I el més xungo del tema és que aquestes xiques no tenen cap "interés especial" per aquestos xics per protegir-los d'aqueixa manera (si en tinguéren com a mínim, això que treien ells). Damunt els estan negant (en realitat només ho tracten de impedir, inútilment la majoria de voltes) l'oportunitat de conéixer altra persona. Ni fem ni deixem fer. Solen ser aquest tipus de nenes que no van soles ni a cagar (llàstima, als banys públics es coneix gent divertida, jejeje) , que han de portar sempre una amiga al darrere i no fan cap cosa soles (queda molt mal, fer veure que no tens ningú amb qui fer allò). Una d'aquestes nenes, una de les superpopus em sorprengué una volta amb un: "uy! Anna, qué haces sola!? Donde vas?"- Només diré: ¬¬ goteta de suor!
Som moltes les dones que hem estat temporades amb grups exclusius de xics per coses com aquestes i per altres. I en realitat açò hauria de donar exactament igual. I el dona. Vull dir que si es suposa que som iguals, açò no ha d'importar. Però que no importe per a bé i per a mal.
PD: Volia "quitarle hierro" al assumpte i no ho he aconseguit, així que...a jierro!!!
D'estar dues persones nues, del calor que desprenen els cosos, de les carícies, de l'alé de l'estimat a uns quants centímetres de la teua boca, d'una bona estona sense pressa, de l'olor, d'exposar-se sense cap tipus de complexe, del respecte mutu, del tacte de la immensitat del cos, de desitjar i sentir-se desitjat... ...de la sexualitat, el desig i l'excitació.
PD: No oblidem que estem vius i que hi ha parts de nosaltres que no ens podem negar (o no deuríem), que aquestes coses que ens poden fer disfrutar són molt sensibles i cal dedicar-hi molta cura. Gaudiu!
Per què mola tant ser "friki"? Per què mola tant ser Erasmus? Per què mola tant fer video-art? Per què mola tant vestir com un jipi-punki-wachinflay? Per què mola tant el morbo del Aquí hay tomate o del Qué te cuentas? Per què avuí tots podriem ser models sols amb una camera digital? Per què avuí tothom és artista? Per què només ens pica el nostre melic? Per què mola tant el simulacre de guerra que ara visc? Per què mola tant fer coses "diferents" que fan milions de persones? Per què mola tant escriure de sentiments?
A voltes em sent com una adolescent en plena crisi d'identitat. Cosa que no em sorprén. Sovint és asfixiant veure masses que t'arroseguen i no et deixen ni tocar el terra amb els peus. Sols et porten i és realment difícil evitar-ho. De vegades fins i tot t'agrada. Et permet sentir-te identificat i abraçat pel que els altres fan. I resulta tant cómode com irritant.
La majoria de les preguntes d'abans tenen resposta fàcil: a)Perquè papi i mami ens ho permeten b)Perquè volem marcar un territori
PD: Tots ens hem sentit així, si més no, en una mascletà. PPD: I perquè m'agradaran a mi tant les llistes?? PPPD: El títol era "a la hoguera con ellos...¿?", però m'he adonat que potser sí utilitze excessivament les frases fetes en castellà, i escrit queda prou mal... PPPPD: Què cony de PD? Si el que estic fent és una mena de making-off. O algo.
Empty spaces - what are we living for? Abandoned places - I guess we know the score.. On and on! Does anybody know what we are looking for?
Another hero - another mindless crime. Behind the curtain, in the pantomime. Hold the line! Does anybody want to take it anymore?
The show must go on! The show must go on! Inside my heart is breaking, My make-up may be flaking, But my smile, still, stays on!
Whatever happens, I'll leave it all to chance. Another heartache - another failed romance. On and on! Does anybody know what we are living for? I guess i'm learning I must be warmer now.. I'll soon be turning round the corner now. Outside the dawn is breaking, But inside in the dark I'm aching to be free!
The show must go on! The show must go on! Yeah! Ooh! Inside my heart is breaking! My make-up may be flaking! But my smile, still, stays on! Yeah! oh oh oh
My soul is painted like the wings of butterflies, Fairy tales of yesterday, will grow but never die, I can fly, my friends!
The show must go on! Yeah! The show must go on! I'll face it with a grin! I'm never giving in! On with the show!
I'll top the bill! I'll overkill! I have to find the will to carry on! On with the, On with the show!
The show must go on.
El concert més gran de ma curta vida. Posava els pels de punta tenir-los tant a prop. Les fotos són nostres. Hi ha videos brutals que potser pose. FANTÀSTICS!!
PD: Després d'agafar 5 busos, gastar 160 euros, pasar més de 5 hores discutint amb el PC i dormint-ne només 6 (els que em conegueu sabeu com de mal puc portar això)...ja puc ben dir que THE SHOW MUST GO ON, perquè eixa és la mentalitat i ahí els tens a ells, amb tan gran cançó.
Dol per la llengua Dol per la cultura Dol pel paisatge i la terra Dol per la pèrdua de l'estatus social Dol per pèrdua de contacte amb el grup ètnic Dol per pèrdua de la seguretat física (salut i integritat)
Tot açò i moltes altres coses són les que patix un immigrant. Com per exemple les diferències del concepte de família, religió, salut...
Una persona que ho deixa tot per venir, o anar buscant algo que el més segur és que no trobe. Gent preparada que acabarà fent la feina que nosaltres no volem. Feina que per altra part no sé perquè no volem. Avuí ningú estudia per treballar atenent en una tenda. Però també és un treball bonic. No sé. També és cert que no dessitje la competència d'una persona, que ofereix el mateix que jo, però com que no té res a perdre, oferix tot el seu temps a més baix cost. Són molts anys els que portem lluitant pels drets dels treballadors (temps de descans, preu/hora...) que ara ens tiren per terra poc a poc. Sé que no és culpa de ningú. Sé que és trist tal nivell de "misèria". Però també és llàstima.
Altra cosa que mereix reflexió, és la qüestió de les races. Jo crec que el racisme, per sort, està mal vist. De manera que no molta gent s'atreveix a dir amb tranquilitat que ho és. Pense que la diferència estreba a l'estil de vida. Els occidentals i els no occidentals. Açò ho notem tots. I ací és molt més difícil ser tolerant. Sí tens un veí immigrant que té pasta, viu sol, va "ben vestit" i no crida massa l'atenció, no et sabrà gens greu. En canvi si tens uns veïns que tenen uns rituals estranys, que no paren de cridar i pareix que vagen a matar-se d'un moment a altre, que viuen 50 on es suposa que en viuen 3 (i ja costa conviure 3 junts...). Ací en la meua zona haguéren alguns problemes amb la convivència amb aquestes persones. Perquè aquestos problemes, són més difícils de solucionars amb qui entén la vida d'aqueixa manera. Si et monta un guirigall un veí, tu li ho dius i podeu posar sol·lució. Però si és immigrant, hi ha qui pensa, no diré res, a vore si pensen que sóc racista. Per a sorpresa, quan es decideixen a cridar l'atenció, veuen que a més de molestar, molts saben vacilar. Obviament ja no estem parlant de raçes, estem parlant de costums. De incomprensió. De incomprensió i de falta de respecte per les dues parts.
I com que estic vegent que no arribe a cap conclussió amb el que estic escriguent, ho deixe ací.
Ens espera un llarg camí, un llarg aprenentatje junts.
PD: No ens aclarim entre matrimonis ni veïns, com no han d'haver guerres??
I ací tenim un cas bonic de comprensió entre dues cultures i llengües diferents. Un exemple de barreres superades.
"Sexo, droga y Rock'n'roll" substiuit per Herpes, talco y tecno pop (ara més evolucionat, doncs la cançó és majoreta).
Des de el macrobotellón que demostrà què és l'únic que ens mou al jovent espanyol...què dir? Bé, ací ha sorgit una alternativa un poc més subtil i probablement eficaç.
Després estàn els listos de torn que organitzen una megaorgia, on pensen que pillaràn (sense adonar-se'n que a) només aniran tios b) si van ties, seran fàcilment confonibles amb ells, o tan lletjes que més els valdria ser homes).
A mí és que el plan ja em deixa sense paraula. Aquesta gent pensa en moure's per algo que no siga alcohol o sexe (el que ells anomenaran així)??? Ja no sé... Quin d'aquestos elements serà el futur president?? Heu pensat que hem de substituir les altres generacions?? Quina por!!!
Bé, que compten amb mí amb allò de no consumir copes en garitos entre el 6 i el 8. Això segur que els pica i fan algo. No em serà dificil, podria contar les copes que prenc enlloc en mesos amb els dits d'una mà.
PD: Sé que em contradic recolzant aquesta estupidesa. Però llevat que la gent és estúpida, les copes són cares. I si no ho fóren ens podríem evitar molestar el veinat beguent al carrer. (Mentida, en realitat és un problema arraigadíssim de civisme.) PPD: Confonibles?? M'ho hauré inventat!!? ;P
blogged<33
jueves, marzo 30, 2006
He notat la influència del tal Jorge Bucay en algunes persones, que deuen haver-lo llegit. Per frases literals i idees expresades tal qual.
M'he tret les extensions i he anat llevant uno a uno els pegotes de silicona...quin mal!
He anat a la concentració antifeixista de Tarongers, entre altres coses a assabentar-me'n bé de perquè estava allí. (I conversa divertida.)
He pensat: -La mestra de nutrició diu coses com: "posar a caldo a nosequí"...i penses en nosequí a remulla... -"Culinario" és el mateix que "anal"? -I "pudiente", ve de "pudor"? -Les classes de dues hores fan odiar al mestre més genial. -Arriba primavera i les xiques tenen la necessitat d'exhibir-se i els xics d'observar. -Necessite els emoticonos al blog per poder escriure:
I (L) CERDO!!!!
PD: Açò últim ha vingut de la sorpresa que em suposa que de les religions majoritàries només els cristians en menjen!!! Com poden renunciar??? Eixe animal no te desperdici!! Del morret a la pateta!!!!;o)
blogged<33
lunes, marzo 27, 2006
blogged<33
viernes, marzo 24, 2006
Últimament he escoltat prous amics que comparteixen la crisi de l'estar sol. Sense parella, vull dir. No sé per on començar... Ho escric per veure si aprenem a ser més pràctics. I conste que sóc una defensora acèrrima de l'amor. "Muchas personas buscan pareja como medio para resolver sus problemas. Creen que una relación íntima los va a curar de sus angustias, de su aburrimiento, de su falta de sentido. Esperan que una pareja llene sus huecos. Eligen una pareja con estas espectativas, y terminan inevitablemente odiando a la persona que no le da lo que ella esperaba. El consejo es: resolver tu vida sin esperar que nadie lo haga por ti. [...] La pareja es el encuentro, no la salvación: yo contigo tu conmigo yo conmigo tu contigo nosotros con el mundo [...] La relación es suma. Por eso vale la PENA (el sufrimiento que provoca). Es valioso porque cuando lo atravesamos ya no somos los mismos. Hemos crecido, somos más conscientes, más plenos. [...] El enamoramiento es una locura gratuita y casi inevitable, técnicamente un cuadro de confusión delirante con exaltación maníaca. Amar implica esfuerzo y conocimiento, un proyecto en común. Es menos pasional y más profundo. [...]"
Per favor, els que estigueu mal, quedeu-se amb la primera part. Trobe molt important que no ens sentim amb aquesta necessitat. Per supost que és dificil, i més per a qui es defineix com a animal de parella. A tots ens agrada que ens "cuiden", però hauríem de saber fer-ho més nosaltres mateixos. Perquè sinò ja tenim un pretext per estar amb qualsevol persona. I és un poc trist, no?
Cal tenir en compte la natura de l'ésser humà de desitjar sempre el que no té. Qui té parella vol la llibertat de qui està sol. Qui està sol vol la companyia de qui té parella. Qui no té fills voldria veure creixer la seua família. Qui té fills vol la pau i independència de qui no els té. Etc.
Estar sol et permet moltes coses bones. Entre les millors, el fet de no tenir que donar explicació a ningú del que fas, organitzar el teu temps exclussivament com tu vols (dins del possible, clar) o la possibilitat de dedicar-lo a qui (o el que) tu vulgues.
No ens deixem vénçer per la propaganda (de la qual ja vaig parlar en SanValentín). Sempre ens ven alguna cosa millor, alguna cosa nova, alguna cosa que no tenim. Ens distreu, ens confon i ens fa pensar que el que tenim no és bó.
No al : SIN TÍ NO SOY NADA!!!!!!! Perquè sense tu ho sóc tot. SÓC JO. I res més.
PD: És una etapa més. Sent posar-me pesada amb açò, però insistisc. Em sent atacada, cada dia. I crec que parle en nom de molts. Només tracte d'eliminar aqueixa conducta tan autodestructiva que tenim, potser demà diga coses diferents. Pero de moment als que estem sols: l'individualisme és una opció fàcil i cómoda. Disfruteu-la i no patiu, la predreu...
blogged<33
[...]Camine tranquilament, ja falta poc. Ón hauré posat aquesta volta les claus? Almenys porten la cordeta i no em costen de trobar. Trie la clau i la col·loque a la mà de forma que quan estiga a la porta puga introduir-la immediatament. Obric la pesada porta i l'espente amb el muscle dret. Premc el botó de l'ascensor. Tarda un poc, és vell. Comprove que la bústia està buida mentre espere. Ja està ací. Puje sola pensant en qui hi haurà...7 pisos. Estic dalt. Ja he tornat a guardar les claus! Les trec, torne a obrir i les deixe al moble de l'entrada. "Holaaa!!" (Silenci). Deixe la jaqueta i la bossa damunt el llit, vaig encenent l'ordinador i entre a llavar-me les mans i saludar a qui no m'ha sentit. [...]
blogged<33
ANO ANNA ÁNODO ANUSCA ANETO PESO NETO ANNA LA RANA ANNETA ANITÍN ANETO ANA
blogged<33
martes, marzo 21, 2006
El pitjor és que l'argument és vàlid. O proven els fàrmacs o estem perduts. La indústria farmacèutica està per tractar malaltíes, sí. Però sobreviu i s'enriqueix de la desgràcia humana, i sense ella desapareixeria. No interesa que desaparega la malaltia, interesa que hi haja però siga tractable. Ella no existiria sense la malaltia, ni nosaltres sense ella. Bon conflicte personal per qui treballa amb (o de, segons es mire) gent malalta. Com a mínim em reafirme una volta més de l'encertada decisió de no estudiar farmàcia.
blogged<33
lunes, marzo 20, 2006
Uns dies de no parar. No ha estat gens malament. És qüestió d'organitzar-se per pillar el millor i fugir del pitjor. La cosa ha estat més o menys així. Començem anant al concert de Celtas Cortos i Loquillo i trogloditas les tres mones. Genial, fou molt divertit, llevant de l'incident de perdre tot el rato als amics. Al final vaig desistir amb Vicent i cia. Hi havia massa gent per creuar-ho tot. I també estaven per ahí els compis del Telepi!!! Una molt bona manera d'escomençar les falles. Un altre dia, a la berbena del Carmen. Amb bona companyia, sí señor. I estaven també la gent del Vives!!! I molta més!!! I ara toca parlar del dia de les disfresses!!!! El tema, els anuncis! Les disfresses genials: la revolusión de los xikiprecios. Ací tenim al Gigante Verde (i tan verd) amb una de Busco a Jacks. Sense faltar els meravellosos formatgets de Babybel, o els de l'anunci de..."hazte asi". Més bona companyia.
Bastant gent de fora, encantada de conéixer a un en especial: Shah! Una persona important només per ser qui és (el del mocador en el cap, que ja ha eixit en altres fotos). Castellets bonics, nanos petarderos pesadíssims...etc, etc, etc.
I entretant, la vergonya de vore que els joves espanyols només ens moguem per açò, quan a França ells mateixos donen plaços al govern per decidir sobre els seus contractes!! És fortet açò. Visca els espanyols!
Uns bons díes, amb unes no massa bones fotos en qualitat, perquè en quantitat...bfff!!!!
PD: A vore qui torna ara a alçar-se a les 7... :oS
blogged<33
viernes, marzo 17, 2006
Qui em coneix de temps enrere sap de sobra el que vaig a contar. I ho vaig a contar perquè trobe que fer-ho pot tenir una funció social. Sóc dels que pensa (com ja he escrit) que quan contes una cosa a algú pots provocar una resposta en cadena. Resulta que sóc una persona aficionada a conéixer nous grups de gent. De vegades ho faig de manera involuntària, però no em costa gens. L'observació de la que parle ve de l'entrada d'una xica a un grup mixte amb xics i xiques. Xiques i xics aborrits els uns dels altres, bons amics des de prou de temps. L'entrada de la nova xica provoca una gran inquietut a les xiques, que senten que han de competir amb ella per no perdre l'atenció dels seus xics. Normalment (i estic generalitzant) qui donarà la benvinguda seran els xics, i qui probablement acollirá (possiblement amb segones intencions o no). Aquesta resposta per part de les xiques, no només resulta ridícula objectivament, sinò que a més és contraproduent per elles, ja que açò provoca un distanciament sense motiu del grup. Si el grup és només de xics, no hi ha cap problema en l'entrada d'un nou membre (masculí o femení). Si és només de xiques poden pasar les dues coses, segons si les mentalitats de les components són més o menys obertes.
Personalment no és una cosa que em lleve el son. Però trobe que a voltes ens fem les coses difícils els uns als altres sense cap motiu. Per si no tenim prous problemes amb les persones de l'altre sexe, damunt entre nosaltres...unes rivalitats prou tontes. I el més xungo del tema és que aquestes xiques no tenen cap "interés especial" per aquestos xics per protegir-los d'aqueixa manera (si en tinguéren com a mínim, això que treien ells). Damunt els estan negant (en realitat només ho tracten de impedir, inútilment la majoria de voltes) l'oportunitat de conéixer altra persona. Ni fem ni deixem fer. Solen ser aquest tipus de nenes que no van soles ni a cagar (llàstima, als banys públics es coneix gent divertida, jejeje) , que han de portar sempre una amiga al darrere i no fan cap cosa soles (queda molt mal, fer veure que no tens ningú amb qui fer allò). Una d'aquestes nenes, una de les superpopus em sorprengué una volta amb un: "uy! Anna, qué haces sola!? Donde vas?"- Només diré: ¬¬ goteta de suor!
Som moltes les dones que hem estat temporades amb grups exclusius de xics per coses com aquestes i per altres. I en realitat açò hauria de donar exactament igual. I el dona. Vull dir que si es suposa que som iguals, açò no ha d'importar. Però que no importe per a bé i per a mal.
PD: Volia "quitarle hierro" al assumpte i no ho he aconseguit, així que...a jierro!!!
blogged<33
martes, marzo 14, 2006
D'estar dues persones nues, del calor que desprenen els cosos, de les carícies, de l'alé de l'estimat a uns quants centímetres de la teua boca, d'una bona estona sense pressa, de l'olor, d'exposar-se sense cap tipus de complexe, del respecte mutu, del tacte de la immensitat del cos, de desitjar i sentir-se desitjat... ...de la sexualitat, el desig i l'excitació.
PD: No oblidem que estem vius i que hi ha parts de nosaltres que no ens podem negar (o no deuríem), que aquestes coses que ens poden fer disfrutar són molt sensibles i cal dedicar-hi molta cura. Gaudiu!
blogged<33
lunes, marzo 13, 2006
Per què mola tant ser "friki"? Per què mola tant ser Erasmus? Per què mola tant fer video-art? Per què mola tant vestir com un jipi-punki-wachinflay? Per què mola tant el morbo del Aquí hay tomate o del Qué te cuentas? Per què avuí tots podriem ser models sols amb una camera digital? Per què avuí tothom és artista? Per què només ens pica el nostre melic? Per què mola tant el simulacre de guerra que ara visc? Per què mola tant fer coses "diferents" que fan milions de persones? Per què mola tant escriure de sentiments?
A voltes em sent com una adolescent en plena crisi d'identitat. Cosa que no em sorprén. Sovint és asfixiant veure masses que t'arroseguen i no et deixen ni tocar el terra amb els peus. Sols et porten i és realment difícil evitar-ho. De vegades fins i tot t'agrada. Et permet sentir-te identificat i abraçat pel que els altres fan. I resulta tant cómode com irritant.
La majoria de les preguntes d'abans tenen resposta fàcil: a)Perquè papi i mami ens ho permeten b)Perquè volem marcar un territori
PD: Tots ens hem sentit així, si més no, en una mascletà. PPD: I perquè m'agradaran a mi tant les llistes?? PPPD: El títol era "a la hoguera con ellos...¿?", però m'he adonat que potser sí utilitze excessivament les frases fetes en castellà, i escrit queda prou mal... PPPPD: Què cony de PD? Si el que estic fent és una mena de making-off. O algo.
blogged<33
viernes, marzo 10, 2006
No escrigau comentaris, esborraré el post en breu. Només volia ensenyar-ho un segonet... I comprovar de segones persones q funcionen els videos!!:)
blogged<33
martes, marzo 07, 2006
Empty spaces - what are we living for? Abandoned places - I guess we know the score.. On and on! Does anybody know what we are looking for?
Another hero - another mindless crime. Behind the curtain, in the pantomime. Hold the line! Does anybody want to take it anymore?
The show must go on! The show must go on! Inside my heart is breaking, My make-up may be flaking, But my smile, still, stays on!
Whatever happens, I'll leave it all to chance. Another heartache - another failed romance. On and on! Does anybody know what we are living for? I guess i'm learning I must be warmer now.. I'll soon be turning round the corner now. Outside the dawn is breaking, But inside in the dark I'm aching to be free!
The show must go on! The show must go on! Yeah! Ooh! Inside my heart is breaking! My make-up may be flaking! But my smile, still, stays on! Yeah! oh oh oh
My soul is painted like the wings of butterflies, Fairy tales of yesterday, will grow but never die, I can fly, my friends!
The show must go on! Yeah! The show must go on! I'll face it with a grin! I'm never giving in! On with the show!
I'll top the bill! I'll overkill! I have to find the will to carry on! On with the, On with the show!
The show must go on.
El concert més gran de ma curta vida. Posava els pels de punta tenir-los tant a prop. Les fotos són nostres. Hi ha videos brutals que potser pose. FANTÀSTICS!!
PD: Després d'agafar 5 busos, gastar 160 euros, pasar més de 5 hores discutint amb el PC i dormint-ne només 6 (els que em conegueu sabeu com de mal puc portar això)...ja puc ben dir que THE SHOW MUST GO ON, perquè eixa és la mentalitat i ahí els tens a ells, amb tan gran cançó.
blogged<33
sábado, marzo 04, 2006
Havia perdut la bufanda!! Viva los regalitoooos!!!! :oD
blogged<33
viernes, marzo 03, 2006
No és una frase que escolteu molt?
Dol per la llengua Dol per la cultura Dol pel paisatge i la terra Dol per la pèrdua de l'estatus social Dol per pèrdua de contacte amb el grup ètnic Dol per pèrdua de la seguretat física (salut i integritat)
Tot açò i moltes altres coses són les que patix un immigrant. Com per exemple les diferències del concepte de família, religió, salut...
Una persona que ho deixa tot per venir, o anar buscant algo que el més segur és que no trobe. Gent preparada que acabarà fent la feina que nosaltres no volem. Feina que per altra part no sé perquè no volem. Avuí ningú estudia per treballar atenent en una tenda. Però també és un treball bonic. No sé. També és cert que no dessitje la competència d'una persona, que ofereix el mateix que jo, però com que no té res a perdre, oferix tot el seu temps a més baix cost. Són molts anys els que portem lluitant pels drets dels treballadors (temps de descans, preu/hora...) que ara ens tiren per terra poc a poc. Sé que no és culpa de ningú. Sé que és trist tal nivell de "misèria". Però també és llàstima.
Altra cosa que mereix reflexió, és la qüestió de les races. Jo crec que el racisme, per sort, està mal vist. De manera que no molta gent s'atreveix a dir amb tranquilitat que ho és. Pense que la diferència estreba a l'estil de vida. Els occidentals i els no occidentals. Açò ho notem tots. I ací és molt més difícil ser tolerant. Sí tens un veí immigrant que té pasta, viu sol, va "ben vestit" i no crida massa l'atenció, no et sabrà gens greu. En canvi si tens uns veïns que tenen uns rituals estranys, que no paren de cridar i pareix que vagen a matar-se d'un moment a altre, que viuen 50 on es suposa que en viuen 3 (i ja costa conviure 3 junts...). Ací en la meua zona haguéren alguns problemes amb la convivència amb aquestes persones. Perquè aquestos problemes, són més difícils de solucionars amb qui entén la vida d'aqueixa manera. Si et monta un guirigall un veí, tu li ho dius i podeu posar sol·lució. Però si és immigrant, hi ha qui pensa, no diré res, a vore si pensen que sóc racista. Per a sorpresa, quan es decideixen a cridar l'atenció, veuen que a més de molestar, molts saben vacilar. Obviament ja no estem parlant de raçes, estem parlant de costums. De incomprensió. De incomprensió i de falta de respecte per les dues parts.
I com que estic vegent que no arribe a cap conclussió amb el que estic escriguent, ho deixe ací.
Ens espera un llarg camí, un llarg aprenentatje junts.
PD: No ens aclarim entre matrimonis ni veïns, com no han d'haver guerres??
I ací tenim un cas bonic de comprensió entre dues cultures i llengües diferents. Un exemple de barreres superades.
